bifaços
de mi a vós — la dot
de la mort
en el
glever, amb
música
acuirassada d'ocres
que ve de mi
i us
palpa,
a vós,
d'ensabonada pols — gelor
glacial — tastet d'asil — calcinació — amb les
tentines geriàtriques a mig fer — i la succió
del ric
xumet de calaza —
dos presoners d'aquesta vida subterrània, jaiem — cara a cara — amb els
bolquers funeraris
desbotonats, i fem
l'amor, aquí, amb càntics d'esquellot rere la nuca, per a l'escalf de les llémenes
de la lladella sebastiana, amb les fíbules encastades entre el cúbit i el radi,
dins les
més llunyes torberes, després, més tard, a les veïnals
salelles — l'oïda
per fi en els ulls — dins del carner també — fins que
comenci molt abans de mi, ignar,
bressat vora el no-res,
a escoltar tot sol les hores aürtades
i perdi en vós
les flames orbes dels ulls muts — que de per sota us lixivien —
els
lívids miralls dels meus
ulls muts,
picants, frunzits — agargallats amb herbes mastegades —
ei!
tu que ara ens trobes fent la rosca, com dos capolls eterns,
de la cabra que anaves a matar, sàpigues
que diuen que
sap realitzar el déu que altres afirmen —
ei! — quantes vegades dec, creus tu,
fer sonar els cascavells, a la cuneta
d'ultratomba?
|
Arnau Pons
Lyrik
 |
